Sempre he estat una persona de complexió prima, tot i que estic segura que a hores d’ara si no hagués canviat els meus hàbits alimentaris, això ja no seria així. Ho puc intuir observant quina és la meva predisposició genètica i cap on anava, quan vaig decidir fer el canvi (ja em costava perdre els 4 quilos que em van quedar després del segon embaràs).
El cas és, que amb aquesta excusa, durant més de 30 anys em vaig permetre tot tipus de concessions alimentàries. Vaig ser la nena, la noia i la dona del pa bimbo, les galetes príncipes, els filipinos, els croissants, la llet amb colacao a totes hores, els quesitos, les copes danone, els macarrons, les pizzes, la carn arrebossada, els sucs embassats … vaja una persona de tantes, que seguia el model d’alimentació de la gran majoria de nens, adolescents i inclús adults, de fa 30 anys i de l’actualitat, perquè és la que ens venen com a normal i variada: llet, sucres i farines a dojo.
En cap moment ni jo ni la meva família, i el que és més greu, cap dels especialistes a qui vaig acudir al llarg dels anys, per les diferents molèsties i trastorns de salut que patia, ens vam plantejar que la manera d’alimentar-me pogués ser la responsable del que em passava.
Brenda Ballell
Ja des dels 14-15 anys, les meves regles eren extremadament doloroses. El ginecòleg, després de dir-me que tot estava bé a través de les revisions rutinàries, em va receptar diferents tipus d’antiinflamatoris fins acabar amb un dels més potents i amb més efectes secundaris, i finalment amb anticonceptius.
Ningú tampoc va sospitar que pogués ser la raó de les meves rinitis, esternuts i picors de pell, pels quals, només em van dir que tenia al·lèrgia als àcars de la pols i m’havia de prendre antihistamínics quan tingués aquests símptomes.
Recordo que jo sempre deia que tenia sort perquè no m’assemblava a la meva mare ni a les meves tietes i algunes de les meves cosines, les quals patien de migranyes, i jo no. Fins que vaig tenir la meva primera migranya als 23 anys. M’en recordaré sempre d’aquell dia! Les migranyes es van anar repetint, cada cop de manera més recurrent, d’alta intensitat i amb àuria. En més d’una ocasió vaig haver d’estar ingressada a l’hospital unes hores perquè em provocaven pèrdua de sensibilitat a mig cos. També m’havien hagut d’acompanyar a casa des de la feina, i el pitjor de tot, és que com que no sabia quan tindria una crisis, sempre patia per si el dia que tenia alguna cosa especial a fer o celebrar, em pogués espatllar els plans. Em vaig posar en mans d’un neuròleg de renom, i un cop fetes vàries proves i descartats els diferents orígens possibles, em va recomanar una medicació preventiva. La vaig seguir durant 3 anys i la veritat és que em va ajudar però en depenia cada dia, i em van dir que tranquil·la, que si em funcionava, la podia prendre tota la vida.
També vaig tenir acné del que en diuen hormonal durant força anys, i m’acompanyaven sovint símptomes com el cansament, marejos, contractures cervicals i gasos. Vaig passar una època molt fluixa emocionalment, i em van ajudar receptant-me un antidepressiu amb només 22 anys.
Vaig estudiar farmàcia i en aquells moments, aquesta manera d’entendre i tractar la salut, em semblava normal. Ara me’n faig creus!!!! Com podia estar tant cega???? amb quina visió ens formen en aquest país als professionals de la salut????
Brenda Ballell
Va ser en Xevi Verdaguer, psiconeuroimmunòleg, qui em va dir, després de fer-me moltes preguntes, escoltar-me i demanar-me uns anàlisis específics, que tot el que em passava estava relacionat i tenia un origen comú, la meva sensibilitat al gluten i un excés d’histamina en el meu cos. Com que el que m’explicava em semblava totalment lògic i coherent, vaig seguir les seves recomanacions al peu de la lletra.
El canvi va ser radical i espectacular. La regla va deixar de fer-me mal, es van acabar els ibuprofens, enantyums i feldenes, els antihistamínics pels símptomes d’al·lèrgia, ja no se’m tapava el nas, ni les orelles, ni em picava la pell. Es van acabar les migranyes i vaig deixar la medicació del neuròleg, em vaig desinflar i desinflamar, van millorar les meves femtes. No ho he comentat abans, però tendia a alternar caques pastoses o boletes. I vaig guanyar moltíssima energia i ganes de fer coses.
I és clar, vist el que em va passar, vaig voler entendre el perquè, el mecanisme, la part científica, perquè jo sóc així, sóc una dona de ciència i necessito evidència. I em vaig formar fent el postgrau en psiconeuroimmunologia dirigit també per en Xevi Verdaguer, qui va ser primer el meu terapeuta, després el meu professor i després el meu cap, perquè he tingut l’honor de formar part del seu equip professional durant 6 anys.
Ara mateix conec com funciona el meu cos i sé com cuidar-lo, sé el que li convé i el que no. He integrat amb total normalitat els nous hàbits alimentaris en el meu dia a dia, i els gaudeixo, de fet seria incapaç de tornar al punt d’origen. Ara bé, ja no sóc tant estricte com ho vaig ser durant el primer any. Llavors vaig fer un reset i un procés de cura. Ara visc en un equilibri, per la qual cosa em permeto les concessions alimentaris que jo decideixo.
A mi no em mana el model social alimentari, el que venen als supermercats, el que menja la majoria, ni el màrqueting. Pel que fa a l’alimentació, mano jo, i jo decideixo què em menjo i quan ho menjo, i em sento molt orgullosa de com ho gestiono.
Brenda Ballell
